De la meva pròpia experiència i observant a gent del meu entorn, he pogut constatar que molts problemes d'irritabilitat, d'estar cremat, angoixat i que a vegades porten a problemes amb la parella, família o amics, tenen un rerefons comú: la frustració.
Primer de tot hem de ser prou valents per analitzar que alguna cosa no ens funciona, d'on ve el problema, perquè ens sentim malament. Tal i com he comentat jo em sentia malament, desanimat, cremat i en principi, no hi havia cap raó de pes per estar-ho. Si ho analitzo fredament, tenia feina, sostre i podia menjar i pagar les factures. També parella estable, amb la qual estava bé però el meu propi malestar anava fent enterbolir la relació.
Analitzant, vaig descobrir que el meu veritable problema era la frustració. La frustració per haver estudiat allò que et faria ser algú i topar-te amb la realitat que aquest algú no té res d'especial respecte els altres, treballar molt i lluny de casa per un sou normal, estar contínuament trencant-te el cap i formant-te simplement per estar al dia.
La frustració, en principi és necessària per adonar-nos quan alguna cosa no s'ha aconseguit i que cal continuar. El problema es fa més evident quan allò que no s'ha aconseguit són les perspectives de futur que conscient o inconscientment t'havies plantejat i topes de front amb que el món és més complex del que esperaves i que no tot queda solucionat quan arribes a un cert punt.
Cal tenir expectatives realistes, el més important és tenir un sostre, poder menjar regularment, tenir un cercle de gent que t'envolti ja sigui família i/o amics amb els quals tinguis una profunda confiança i salut. Bé la salut caldrà matisar-la en altres articles ja que no sempre acompanya, pot fallar quan menys ho esperes i pot ser una causa més de frustració. Ens hem de proposar objectius realistes per anar millorant o creixent, però tampoc passa res per no aconseguir-los.
Hem de ser conscients que la vida és una lluita constant i no per haver arribat a un cert nivell d'estudis, feina i tenir una vida materialment còmoda no vol dir que ja tot està solucionat i a partir d'aquí tot serà un camí de roses.
No ens podem frustrar per no destacar. Persones que realment destaquen al món són poques, genis, artistes i gent amb un do especial per alguna matèria no n'hi ha masses i el més important de tot, cal néixer amb aquests dons. No passa absolutament rés per ser una persona anònima més entre els 6000 milions d'habitants del planeta, ja que és el més probable, no et pots frustrar per una cosa que no depèn de tu, s'hi neix o no s'hi neix. Et pot agradar la pintura, però si no tens aquesta guspira interior innata de genialitat, per molt que ho provis sempre faltarà alguna cosa per ser el veritable artista, però no passa res, no ho has triat. No ens podem frustrar per ser un més, ja que és el més normal. Però tampoc ens hem de resignar a no progressar, però amb objectius realistes i sabent a priori que tot no es pot aconseguir.
També hem de ser conscients del factor sort. Moltes vegades el punt d'inflexió a la vida, aquell pas que et fa reeixir en els teus objectius, pot arribar de la manera que menys ho esperes o simplement per estar en el lloc adequat en el moment adequat. Si que cal perseguir aquesta sort, no deixar d'anar a entrevistes de feina perquè depèn de la sort que hagis trobat aquella que serà per tu. Però hem de ser conscients que depèn en part de l'atzar que les coses vagin bé o no i per aquesta part que no controlem no ens podem frustrar, a l'atzar el podem ajudar però no sempre podem decidir del tot, sempre hi ha un factor aleatori.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Quanta raó tens. La frustració és una companya desagradable difícil de fer fora de la teva vida.
M'ha semblat interessant això que comentes sobre les espectatives realistes. Molt poca gent valora el que té i no té en compte aquestes coses. Jo trobo que són l'essència de la vida. De què et serveix tenir fama, molts diners, o premis, si no ets capaç de tenir un bon amic quan més ho necessites?
Tot depen del que et faci feliç. A cada persona li omple una cosa diferent, o vàries diferents.L'únic bo de passar males époques és que et fan mirar-te a tu i als teus sentiments. Un cop detectes el que et fa feliç, has d'anar a buscar-ho. No sempre es troba ràpid....però arribarà, veritat?
puk, tens tota la raó jo he intentat fer l'exercici de si no tingués necessitats de calers per viure i no estigués lligat a res, què és el que faria per ser realment feliç? Doncs tot i que sembli estúpid, la resposta no és tant fàcil!!!
I la sort.
És que diria que és més que la sort.
És una mena d'estat mental que atrau la bona o la mala sort.
En qualsevol cas, podries continuar escrivint en aquest blog.
Publica un comentari a l'entrada