Frustració I . Els orígens de la meva frustració

Un dels principals motius d'escriure aquest blog és principalment la meva lluita personal contra la frustració.

He passat tota la meva joventut estudiant per allò que diuen ser alguna cosa en la vida. No era cap imposició dels pares, fet pel qual els he d'estar agraït, però sí que estava a l'ambient, no imposaven però ho creien, tothom ho creia. Era aquella època en que el FP era pels que no volien estudiar i suposadament no servien per res, en canvi, per ser algú de profit calia fer BUP i llavors fer una carrera universitària. Bé, no vaig interioritzar massa la problemàtica de FP o BUP i després carrera, si no que per inèrcia vaig anar cap a BUP, era la millor opció per ser algú! .

Sense haver brillat mai com estudiant vaig anar fent fins al moment de triar la carrera. Un altre cop continuar estudiant, però bé, era la continuació lògica de fer BUP i COU. Què estudiar? m'agradaven les ciències, informàtica, electrònica, etc. i un altre cop una mica per inèrcia em vaig ficar en una Enginyeria, amb un cert interès però sense vocació.

A l'enginyeria tampoc vaig ser brillant, però la vaig treure. Durant la carrera van començar a sortir els dubtes, què estic fent aquí? Tot era enfocat d'una manera massa cientifista, com si sortint de la carrera haguessis de dedicar-te a la investigació. Res més allunyat de la realitat. D'això me'n vaig adonar cap a meitat de la carrera, el que estic estudiant, servia per ben poc en el món real. En aquest punt, ja vaig començar a notar la frustració, paraula que mai havia tingut gaire en compte, però que crec que guia de manera molt important les nostres vides.

Estava dedicant uns esforços, temps, sacrificant sortir amb la parella, els amics, no tenir calés, total, per estudiar una cosa en la que no hi creia. Tot i que agoviat, vaig continuar, de fet, ja hi havia dedicat uns anys, un esforç més i ja estaria. Vaig acabar, de manera mediocre, però vaig acabar i bé, sóc enginyer des de fa un grapat d'anys... i què?