Bellesa

No hi ha res que ajudi més a aclarir la ment que el fet de poder sentir la bellesa.
Pots contemplar un paisatge o una flor, però el que realment cal fer és copsar la bellesa en totes les seves dimensions. Cal observar la flor, sentir-la, interioritzar-la, no només mirar-la. Veure els seus delicats detalls, la gracilitat dels seus pistils, el pol·len suaument dipositat sobre els pètals que tenen un dels colors més suggerents de la natura, acariciar la suavitat de les seves formes i olorar la melodia del seu aroma.

Hi ha bellesa en més llocs dels que ens esperem, només cal apreciar-la.

Aquest migdia preparant les verdures abans de bullir-les, cada cop que anava trencant un bocí podia sentir els aromes de cada una de les verdures que anava trossejant i apreciar el color i les textures. Després, a l'hora de coure-ho, tornar a gaudir de com s'anaven fusionant les olors en una dolça harmonia.

Reservem un instant per sentir la bellesa cada dia, ni que sigui observant una planta que s'esforça per créixer en un munt de runa, les ombres que provoca un reflex de llum, l'alegre refilar d'un pardal mentre menja les engrunes del terra o les fulles dels arbres del carrer al enrogir-se per la tardor.

Frustració III. Primeres idees per superar-la

De la meva pròpia experiència i observant a gent del meu entorn, he pogut constatar que molts problemes d'irritabilitat, d'estar cremat, angoixat i que a vegades porten a problemes amb la parella, família o amics, tenen un rerefons comú: la frustració.

Primer de tot hem de ser prou valents per analitzar que alguna cosa no ens funciona, d'on ve el problema, perquè ens sentim malament. Tal i com he comentat jo em sentia malament, desanimat, cremat i en principi, no hi havia cap raó de pes per estar-ho. Si ho analitzo fredament, tenia feina, sostre i podia menjar i pagar les factures. També parella estable, amb la qual estava bé però el meu propi malestar anava fent enterbolir la relació.

Analitzant, vaig descobrir que el meu veritable problema era la frustració. La frustració per haver estudiat allò que et faria ser algú i topar-te amb la realitat que aquest algú no té res d'especial respecte els altres, treballar molt i lluny de casa per un sou normal, estar contínuament trencant-te el cap i formant-te simplement per estar al dia.

La frustració, en principi és necessària per adonar-nos quan alguna cosa no s'ha aconseguit i que cal continuar. El problema es fa més evident quan allò que no s'ha aconseguit són les perspectives de futur que conscient o inconscientment t'havies plantejat i topes de front amb que el món és més complex del que esperaves i que no tot queda solucionat quan arribes a un cert punt.

Cal tenir expectatives realistes, el més important és tenir un sostre, poder menjar regularment, tenir un cercle de gent que t'envolti ja sigui família i/o amics amb els quals tinguis una profunda confiança i salut. Bé la salut caldrà matisar-la en altres articles ja que no sempre acompanya, pot fallar quan menys ho esperes i pot ser una causa més de frustració. Ens hem de proposar objectius realistes per anar millorant o creixent, però tampoc passa res per no aconseguir-los.

Hem de ser conscients que la vida és una lluita constant i no per haver arribat a un cert nivell d'estudis, feina i tenir una vida materialment còmoda no vol dir que ja tot està solucionat i a partir d'aquí tot serà un camí de roses.

No ens podem frustrar per no destacar. Persones que realment destaquen al món són poques, genis, artistes i gent amb un do especial per alguna matèria no n'hi ha masses i el més important de tot, cal néixer amb aquests dons. No passa absolutament rés per ser una persona anònima més entre els 6000 milions d'habitants del planeta, ja que és el més probable, no et pots frustrar per una cosa que no depèn de tu, s'hi neix o no s'hi neix. Et pot agradar la pintura, però si no tens aquesta guspira interior innata de genialitat, per molt que ho provis sempre faltarà alguna cosa per ser el veritable artista, però no passa res, no ho has triat. No ens podem frustrar per ser un més, ja que és el més normal. Però tampoc ens hem de resignar a no progressar, però amb objectius realistes i sabent a priori que tot no es pot aconseguir.

També hem de ser conscients del factor sort. Moltes vegades el punt d'inflexió a la vida, aquell pas que et fa reeixir en els teus objectius, pot arribar de la manera que menys ho esperes o simplement per estar en el lloc adequat en el moment adequat. Si que cal perseguir aquesta sort, no deixar d'anar a entrevistes de feina perquè depèn de la sort que hagis trobat aquella que serà per tu. Però hem de ser conscients que depèn en part de l'atzar que les coses vagin bé o no i per aquesta part que no controlem no ens podem frustrar, a l'atzar el podem ajudar però no sempre podem decidir del tot, sempre hi ha un factor aleatori.

Frustració II. Presa de consciència.

Tal i com he comentat a Frustració I, durant els estudis universitaris ja tenia un cert regust de que alguna cosa no funcionava.

Mentre estudiava, vaig decidir fer pràctiques en empreses per tenir contacte amb el món real. La primera empresa la vaig deixar tan aviat com vaig poder ja que només em feien servir com a recader, quan jo anava per enginyer! Més endavant, m'he adonat que no tota la culpa era de l'empresa per no saber-me valorar, si no que també era meva de no haver-me fet valorar, però bé, la culpa sempre és dels altres, és clar.

Vaig continuar les pràctiques en una altra empresa, aquesta ja de "més nivell" on vaig començar a exercir pel que havia estudiat. No obstant, el més contradictori és que tot ho estava aprenent de nou ! Però bé, hi havia el consol de que la carrera et dona una visió general, pautes per saber entendre les coses més ràpid i, de fet, si no hagués estat per la carrera que estava cursant, no podria haver entrat a fer pràctiques en una empresa com aquella. Tot i això no podia treure'm del cap que el que estava fent i aprenent, ho podria haver fet i après directament saltant-me la carrera.

En aquests primers estadis de la meva vida laboral tot i copsar la pèrdua de temps dels meus estudis, era feliç ja que estava aprenent molt en un camp que era el boom del moment.

Ja han passat uns quants anys i aquella motivació inicial pel desconegut ha desaparegut, ara tot em molesta, la pressió per fer coses que tu no has decidit, l'horari flexible que s'eternitza, el fet de treballar a quasi dues hores de casa en transport públic.... He intentat canviar de camp, però a l'estar tant especialitzat en una branca, quan intentes canviar estàs com si no haguessis treballat mai, volen experiència, però no en tens, és el peix que es mossega la cua.

Els desplaçaments, la falta de motivació per la feina, la pressió ha anat minant el meu estat d'ànim. Tot això per què, per què tants estudis, per què idiomes, cursos, i tants esforços, estic enclaustrat en una parcel.la de la que si en vull sortir és com si comencés de cero. Tot això m'ha provocat un cert desànim, malestar, sensació d'esgotament i d'estar cremat.

En canvi, vaig poder comprar un pis amb la meva parella quan els preus encara eren assequibles, no tinc cap problema per pagar les factures, tinc parella estable a la que estimo i la salut fins fa poc acompanyava. Llavors, on és el problema? Sempre em dic a mi mateix que hi ha molta gent al món que ni tan sols té per menjar, com puc ser tan egoista per estar tant malament, quan realment no tinc cap problema?.

En sóc conscient, però no m'ajuda a sentir-me millor, el veritable problema de fons és la frustració.

La frustració no ve a nivell econòmic, és un tema que crec que tinc molt madur, tinc molt clar que pel fet de tenir un cotxe millor o vestir roba de marca no em farà ser més feliç. És una frustració a nivell de perspectives de la vida, d'estatus social, del fet de ser aquest algú que et pensaves que series i en realitat te n'adones que no ets ningú en especial.

Hi ha moltes falses expectatives i molts errors de concepció que porten a la frustració. En continuaré parlant de com ho estic provant de superar, de moment ja he explicat un dels passos més importants per resoldre qualsevol problema, adonar-se que tens un problema i voler-lo solucionar. Estava depressiu, cansat, cremat, sense ànims ni ganes de millorar, vaig provar d'anar al psicòleg, llegir llibres d'auto ajuda quan el veritable problema de fons era la frustració. També hi ha un cert component de falta de confiança en mi mateix, però això és un tema que vull tractar en més detall.

Quan més miro al meu voltant, més me n'adono que la frustració és un problema molt més comú del que a priori sembla i aquest, és l'origen de molts altres problemes.

Frustració I . Els orígens de la meva frustració

Un dels principals motius d'escriure aquest blog és principalment la meva lluita personal contra la frustració.

He passat tota la meva joventut estudiant per allò que diuen ser alguna cosa en la vida. No era cap imposició dels pares, fet pel qual els he d'estar agraït, però sí que estava a l'ambient, no imposaven però ho creien, tothom ho creia. Era aquella època en que el FP era pels que no volien estudiar i suposadament no servien per res, en canvi, per ser algú de profit calia fer BUP i llavors fer una carrera universitària. Bé, no vaig interioritzar massa la problemàtica de FP o BUP i després carrera, si no que per inèrcia vaig anar cap a BUP, era la millor opció per ser algú! .

Sense haver brillat mai com estudiant vaig anar fent fins al moment de triar la carrera. Un altre cop continuar estudiant, però bé, era la continuació lògica de fer BUP i COU. Què estudiar? m'agradaven les ciències, informàtica, electrònica, etc. i un altre cop una mica per inèrcia em vaig ficar en una Enginyeria, amb un cert interès però sense vocació.

A l'enginyeria tampoc vaig ser brillant, però la vaig treure. Durant la carrera van començar a sortir els dubtes, què estic fent aquí? Tot era enfocat d'una manera massa cientifista, com si sortint de la carrera haguessis de dedicar-te a la investigació. Res més allunyat de la realitat. D'això me'n vaig adonar cap a meitat de la carrera, el que estic estudiant, servia per ben poc en el món real. En aquest punt, ja vaig començar a notar la frustració, paraula que mai havia tingut gaire en compte, però que crec que guia de manera molt important les nostres vides.

Estava dedicant uns esforços, temps, sacrificant sortir amb la parella, els amics, no tenir calés, total, per estudiar una cosa en la que no hi creia. Tot i que agoviat, vaig continuar, de fet, ja hi havia dedicat uns anys, un esforç més i ja estaria. Vaig acabar, de manera mediocre, però vaig acabar i bé, sóc enginyer des de fa un grapat d'anys... i què?

Presentació

Hola a tothom!

Ja he passat els 30 i la meva visió de la vida ha anat canviant molt últimament. Frustracions, desenganys, malalties... et fan obrir els ulls al que realment és la vida i al que realment és important.

Aquest blog no pretén res en especial, només expressar les meves reflexions sobre temes vitals del dia a dia, el meu esforç per afrontar positivament els problemes quotidians tot i meva innata tendència a la negativitat.

Ho enfocaré tot des de les meves vivències personals, però que de ben segur hi ha punts i sensacions a les que tots hi hem anat a parar seguint molts camins diferents