Frustració II. Presa de consciència.

Tal i com he comentat a Frustració I, durant els estudis universitaris ja tenia un cert regust de que alguna cosa no funcionava.

Mentre estudiava, vaig decidir fer pràctiques en empreses per tenir contacte amb el món real. La primera empresa la vaig deixar tan aviat com vaig poder ja que només em feien servir com a recader, quan jo anava per enginyer! Més endavant, m'he adonat que no tota la culpa era de l'empresa per no saber-me valorar, si no que també era meva de no haver-me fet valorar, però bé, la culpa sempre és dels altres, és clar.

Vaig continuar les pràctiques en una altra empresa, aquesta ja de "més nivell" on vaig començar a exercir pel que havia estudiat. No obstant, el més contradictori és que tot ho estava aprenent de nou ! Però bé, hi havia el consol de que la carrera et dona una visió general, pautes per saber entendre les coses més ràpid i, de fet, si no hagués estat per la carrera que estava cursant, no podria haver entrat a fer pràctiques en una empresa com aquella. Tot i això no podia treure'm del cap que el que estava fent i aprenent, ho podria haver fet i après directament saltant-me la carrera.

En aquests primers estadis de la meva vida laboral tot i copsar la pèrdua de temps dels meus estudis, era feliç ja que estava aprenent molt en un camp que era el boom del moment.

Ja han passat uns quants anys i aquella motivació inicial pel desconegut ha desaparegut, ara tot em molesta, la pressió per fer coses que tu no has decidit, l'horari flexible que s'eternitza, el fet de treballar a quasi dues hores de casa en transport públic.... He intentat canviar de camp, però a l'estar tant especialitzat en una branca, quan intentes canviar estàs com si no haguessis treballat mai, volen experiència, però no en tens, és el peix que es mossega la cua.

Els desplaçaments, la falta de motivació per la feina, la pressió ha anat minant el meu estat d'ànim. Tot això per què, per què tants estudis, per què idiomes, cursos, i tants esforços, estic enclaustrat en una parcel.la de la que si en vull sortir és com si comencés de cero. Tot això m'ha provocat un cert desànim, malestar, sensació d'esgotament i d'estar cremat.

En canvi, vaig poder comprar un pis amb la meva parella quan els preus encara eren assequibles, no tinc cap problema per pagar les factures, tinc parella estable a la que estimo i la salut fins fa poc acompanyava. Llavors, on és el problema? Sempre em dic a mi mateix que hi ha molta gent al món que ni tan sols té per menjar, com puc ser tan egoista per estar tant malament, quan realment no tinc cap problema?.

En sóc conscient, però no m'ajuda a sentir-me millor, el veritable problema de fons és la frustració.

La frustració no ve a nivell econòmic, és un tema que crec que tinc molt madur, tinc molt clar que pel fet de tenir un cotxe millor o vestir roba de marca no em farà ser més feliç. És una frustració a nivell de perspectives de la vida, d'estatus social, del fet de ser aquest algú que et pensaves que series i en realitat te n'adones que no ets ningú en especial.

Hi ha moltes falses expectatives i molts errors de concepció que porten a la frustració. En continuaré parlant de com ho estic provant de superar, de moment ja he explicat un dels passos més importants per resoldre qualsevol problema, adonar-se que tens un problema i voler-lo solucionar. Estava depressiu, cansat, cremat, sense ànims ni ganes de millorar, vaig provar d'anar al psicòleg, llegir llibres d'auto ajuda quan el veritable problema de fons era la frustració. També hi ha un cert component de falta de confiança en mi mateix, però això és un tema que vull tractar en més detall.

Quan més miro al meu voltant, més me n'adono que la frustració és un problema molt més comú del que a priori sembla i aquest, és l'origen de molts altres problemes.